Ayer, 27 de abril de 2018, hizo justo un año en el que mi poemario «España toda» ganó el 42 Premio Vila de Martorell de poesía en castellano.
Hasta Martorell viajamos el señor Ubé y yo para asistir a la gala del 43 Premi en la que el alcalde de la ciudad, Xavier Fonollosa, me entregó el poemario ya publicado por Hiperión y que ya está disponible en todas las librerías.
Podéis pedirlo, leerlo y saborearlo, porque ha quedado precioso. (Está feo decirlo pero me siento muy orgullosa de él. ¡Abajo la hipocresía del autor melodramático!)
Además, la portada, como veis, se ajusta a la perfección al contenido. Es, como bien dijo el poeta catalán y presidente del jurado Alex Sussana «Un poema visual». Supongo que habréis adivinado que su autor no es otro que el gran artista Ubé.
Os dejo este enlace con unas fotos del acto y mi primera reseña en catalán, de Andreu González en El Matí Digital. Después la pongo traducida por mi amigo google al castellano cherokee.
Decir que estoy contenta es poco. Sobran las palabras. Ahora todo es emoción y observar de hito en hito a esta nueva criatura que ha llegado pidiendo guerra.
Una altra Espanya és possible?
Andreu González
Un llibre que bascula entre el desengany i l’esperança autoimposada en una regenació a la qual apunten els versos finals.
‘España toda’, per Angélica Morales. Hiperión, Madrid, 2018
Acaba d’arribar a les llibreries el recull de poemes titulat ‘España toda’, que el 2017 va guanyar el 42è Premi Vila de Martorell. Un llibre amb aquest títol pot tirar enrere alguns lectors, però malgrat les aparences, la seva proposta estètica i política l’allunya del flamar estèril de les banderes de la repressió i l’acosta a un terrenys més amable de trobada.
El poemari es planteja com un diàleg imaginari del jo poètic amb Espanya, un nom que es va invocant entre parèntesis cada pocs versos. Sens dubte es pot afirmar que a qui l’ha escrit li fa mal Espanya pel mateix motiu que ho escrigué Unamuno, és a dir, per tot allò que el país té en potència i malbarata contínuament. Per això el tercer poema comença així:
Para que nos vayamos aclarando
(España)
lo nuesto no funciona.
Uns versos que, saltant al món de la cançó, són gairebé pastats als de l’èxit de Mali Vanili “Espanya, carinyo, lo nostre no funciona”. Una referència que podria semblar extemporània si no fos que el llibre és curull d’al·lusions pop: Alaska, Fraga Iribarne, la miss Amparo Muñoz, Willy Toledo, Pablo Sebastián (pianista de ‘Cine de barrio’)…
Des del principi, doncs, el lector s’adona que és davant d’un llibre amb un important substrat polític i incòmode davant del nou rostre post-crisi a Espanya. En aquest sentit, se situa explícitament contra les retallades pressupostàries, a favor de la diversitat lingüística de l’Estat, preocupat per les cicatrius de la guerra civil, contra les curses de braus, contra l’impost al sol, a favor d’una solució política per al Sàhara… Fins i tot en un poema arriba a dir: “Qué pereza / te da convocar un referèndum”.
Pel que fa al to del llibre, habitualment és col·loquial, però algun dels 19 poemes transita pel to profètic, com ara a “La ruina no avisa”:
La ruina no avisa
(España).
Cualquier trimestre,
mientras la flor de Alejandría
se queda embarazada de una tarántula
y el mundo africano
gira en la cintura del hambre,
a ti,
(España)
se te empezarán a caer los montes,
empezarás a secarte de arriba a abajo,
no habrá grua
ni satélite
que te saque de la depresión.
La ruina no avisa
Aquests versos són també una bona mostra de l’estil de l’autora, en què es barregen les imatges de tall realista amb pinzellades surrealistes en l’estela de Lorca. Per continuar amb les influències més explícites, a la p. 37 es fa referència a un “dios de resaca” que és inevitable que porti al cap el César Vallejo del poema “Espergesia”: “Yo nací un día / que dios estuvo enfermo”. També l’ombra de Machado hi és constant, així en les referències més o menys explícites a les dues Espanyes com en la descripció de l’enveja com a gran mal espanyol.
‘España toda’ és un llibre de lectura ràpida, escrit amb sensibilitat i humor, amb una mirada de dona i que bascula entre el desengany i l’esperança autoimposada en una regeneració a la qual apunten els versos finals:
Estoy deseando
coser de nuevo tu ingenuidad
a las piernas fugaces de una estrella.
(Y ahora la traducción al castellano gracias a google translator):